ON S'HA PERDUT EL SENY CATALÀ?
Analitzar el nou Estatut d’Autonomia de Catalunya es analitzar el context polític i els representants polítics catalans. En primer lloc, cal recordar que ens trobem en el període més llarg d’estabilitat política en democràcia d’aquest país al llarg de la seva història. Podem dir, doncs, que som un país amb una democràcia consolidada quelcom que ens ha permès debatre i elaborar una proposta de reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.
L’Estatut de 1979 porta ara vint-i-cinc anys de vigència, temps que ens ha servit, amb base en aquest text jurídic, per avançar en l’autogovern i consolidar la democràcia. L’elaboració del nou estatut s’ha d’entendre com un procés de maduresa política i de superació com a col·lectiu ciutadà, com a nació. Cap de nosaltres podia imaginar un debat d’aquesta profunditat identitària i de defensa dels valors del catalanisme polític deu anys enrere. Els debats que s’han anat succeint al Parlament de Catalunya, al Congrés i al Senat eren impensables fa uns anys. En qualsevol cas, no queda cap dubte sobre la necessitat d’exercir els nostres drets com a poble, que ens atorguen tant l’estatut de 1979 com la Constitució Espanyola. Era imprescindible superar-nos, l’estatut vigent s’havia de superar, era necessari per el desenvolupament de Catalunya, per el nostre progrés econòmic, social i democràtic. Tots estem d’acord, doncs, en que aquest era un pas imprescindible.
Com dèiem abans cal fer un anàlisi també dels representants polítics. El seny català, el màxim exponent de la nostra classe política ha estat durant molts anys la bandera de les relacions entre Catalunya i Espanya. El seny que es defineix al diccionari de la llengua catalana com la sana capacitat mental que és penyora d’una justa percepció, apreciació, captinença i actuació; era la bandera amb la que va sortir la proposta de nou Estatut del Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005 i havia de ser la nostra identitat, la imatge dels nostres representants polítics, en els posteriors debats polítics a les Corts Generals.
De fet, tota la premsa catalana coincidia en el seu anàlisi de la situació en les seves edicions del dia 1 d’octubre: els nostres polítics havien estat a l’alçada de les circumstàncies i havien cobert amb èxit totes les expectatives. Un anàlisi que es feia acompanyat de les fotos dels caps de llista que havien protagonitzat l’acord. Posteriorment, amb el debat sobre l’admissió a tràmit de la proposta que es va produir al Congrés dels Diputats, la valoració continuava sent positiva. Molts de nosaltres varem seguir, amb il·lusió i amb gran expectació, aquell debat per la televisió pública i per la premsa de l’endemà. Per primera vegada, després de més de vint-i-cinc anys, la majoria dels partits polítics catalans estaven d’acord i donaven una imatge de serietat, de cohesió, de responsabilitat, deixant de banda consideracions partidistes i electorals.
Avui, segurament cap d’aquests diaris tornaria a fer el mateix anàlisi. A partir del primer debat al Congrés dels Diputats, el seny català es va perdre en algun punt entre Barcelona i Madrid, la veritat es que no sabria dir si ens el varem deixar a Catalunya o el varem perdre amb tant viatge, però la veritat es que s’ha esfumat.
El darrer dimecres dia 10 de maig l’Estatut va superar el seu darrer tràmit al Senat, a on va ser aprovat amb l’abstenció d’Esquerra Republicana de Catalunya, un dels principals partits que fins a l’endemà, dijous 11 de maig en el que els seus Consellers van ser cessats per decret del President, conformaven el govern tripartit de la generalitat. Un govern que es sustentava sobre l’acord del tinell, un acord que a la seva vegada es sustentava sobre la necessitat de reformar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Finalment l’electoralisme ha pogut amb ERC.
Avui, quan tot apunta a que el Referèndum sobre l’Estatut es farà el proper 18 de juny la cohesió ha donat pas a la confrontació. ERC no ha sabut estar a l’alçada de les circumstàncies i ha canviat la seva actitud en la recta final del tràmit de reforma, han traït tots els valors del Catalisme polític, i el que es més preocupant, amb trencat amb la seva història i amb els seus símbols. Algú imagina a Lluis Companys demanant el vot en contra a aquest Estatut? Es inimaginable, era impensable que una de les formacions polítiques que va facilitar la construcció de l’Estatut de Núria, que també va ser modificat a les Corts Generals, demanés el No a un Estatut que supera, de llarg, el de Núria i que avança amb pas ferm en l’autogovern.
Sobre el cessament dels Consellers d’ERC, només hi ha un comentari a fer. No es acceptable que desprès de la reunió a Puigcerdà, desprès de l’escàndol de les cartes demanant un impost revolucionari als treballadors i les treballadores de la Generalitat, desprès que es conegués públicament la relació de l’ex-conseller Vendrell “el breu” amb atemptats de Terra Lliure, després de les declaracions de l’ex-conseler Carretero “el hooligan” i desprès que demanessin el No a l’Estatut essent aquest la base del pacte del Tinell facin servir el victimisme. No es acceptable que Carod-Rovira parli de persecució política cap a ERC. Tots els escàndols polítics al govern han estat per ells, per tant, que assumeixin la seva responsabilitat. No han demostrat ni un xic de serietat en el procés del cessament, estic d’acord amb Carod, el President no els hauria d’haver cessat, si fossin mínimament coherents amb allò que diuen haurien marxat ells del govern.
Tot això davant el repte més important de tot el procés: la participació al referèndum. Ara, amb aquest referèndum es quan tindrem l’oportunitat de veure la correlació entre les polítiques desenvolupades per els nostres representants i allò que demanda la ciutadania. Es temps d’acció i de reflexió, els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya hem d’actuar, hem de dir la nostra. El referèndum ens ha de servir a tots per diverses qüestions: poder valorar l’actitud dels nostres polítics, donar la nostra opinió vinculant sobre la proposta d’estatut aprovada a les Corts Generals de l’Estat i veure, mitjançant el nivell de participació, la implicació de la ciutadania amb el procés de reforma.
La meva opinió sobre aquesta última qüestió es clara: hem de participar. Jo, personalment, aniré a votar i ho faré favorablement. No pretenc amb aquestes conclusions fer una defensa del si a l’Estatut, ans al contrari, que cadascú voti en funció de les seves idees i les seves creences. Crec que hem de fer un exercici de responsabilitat de “seny”, el mateix que demanem de la nostra classe política i això ho hem de fer mobilitzant-nos.
Catalunya es una terra de gent compromesa que ha donat al llarg de la història autèntics exemples de maduresa democràtica mobilitzant-se massivament quan ho ha considerat necessari. Ara es necessari. Cal que el proper 18 de juny, si finalment es aquesta la data, anem tots i totes a votar. Avui, participar del referèndum és quelcom més que un dret fonamental, es una obligació ètica dels catalans i les catalanes.
L’Estatut de 1979 porta ara vint-i-cinc anys de vigència, temps que ens ha servit, amb base en aquest text jurídic, per avançar en l’autogovern i consolidar la democràcia. L’elaboració del nou estatut s’ha d’entendre com un procés de maduresa política i de superació com a col·lectiu ciutadà, com a nació. Cap de nosaltres podia imaginar un debat d’aquesta profunditat identitària i de defensa dels valors del catalanisme polític deu anys enrere. Els debats que s’han anat succeint al Parlament de Catalunya, al Congrés i al Senat eren impensables fa uns anys. En qualsevol cas, no queda cap dubte sobre la necessitat d’exercir els nostres drets com a poble, que ens atorguen tant l’estatut de 1979 com la Constitució Espanyola. Era imprescindible superar-nos, l’estatut vigent s’havia de superar, era necessari per el desenvolupament de Catalunya, per el nostre progrés econòmic, social i democràtic. Tots estem d’acord, doncs, en que aquest era un pas imprescindible.
Com dèiem abans cal fer un anàlisi també dels representants polítics. El seny català, el màxim exponent de la nostra classe política ha estat durant molts anys la bandera de les relacions entre Catalunya i Espanya. El seny que es defineix al diccionari de la llengua catalana com la sana capacitat mental que és penyora d’una justa percepció, apreciació, captinença i actuació; era la bandera amb la que va sortir la proposta de nou Estatut del Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005 i havia de ser la nostra identitat, la imatge dels nostres representants polítics, en els posteriors debats polítics a les Corts Generals.
De fet, tota la premsa catalana coincidia en el seu anàlisi de la situació en les seves edicions del dia 1 d’octubre: els nostres polítics havien estat a l’alçada de les circumstàncies i havien cobert amb èxit totes les expectatives. Un anàlisi que es feia acompanyat de les fotos dels caps de llista que havien protagonitzat l’acord. Posteriorment, amb el debat sobre l’admissió a tràmit de la proposta que es va produir al Congrés dels Diputats, la valoració continuava sent positiva. Molts de nosaltres varem seguir, amb il·lusió i amb gran expectació, aquell debat per la televisió pública i per la premsa de l’endemà. Per primera vegada, després de més de vint-i-cinc anys, la majoria dels partits polítics catalans estaven d’acord i donaven una imatge de serietat, de cohesió, de responsabilitat, deixant de banda consideracions partidistes i electorals.
Avui, segurament cap d’aquests diaris tornaria a fer el mateix anàlisi. A partir del primer debat al Congrés dels Diputats, el seny català es va perdre en algun punt entre Barcelona i Madrid, la veritat es que no sabria dir si ens el varem deixar a Catalunya o el varem perdre amb tant viatge, però la veritat es que s’ha esfumat.
El darrer dimecres dia 10 de maig l’Estatut va superar el seu darrer tràmit al Senat, a on va ser aprovat amb l’abstenció d’Esquerra Republicana de Catalunya, un dels principals partits que fins a l’endemà, dijous 11 de maig en el que els seus Consellers van ser cessats per decret del President, conformaven el govern tripartit de la generalitat. Un govern que es sustentava sobre l’acord del tinell, un acord que a la seva vegada es sustentava sobre la necessitat de reformar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Finalment l’electoralisme ha pogut amb ERC.
Avui, quan tot apunta a que el Referèndum sobre l’Estatut es farà el proper 18 de juny la cohesió ha donat pas a la confrontació. ERC no ha sabut estar a l’alçada de les circumstàncies i ha canviat la seva actitud en la recta final del tràmit de reforma, han traït tots els valors del Catalisme polític, i el que es més preocupant, amb trencat amb la seva història i amb els seus símbols. Algú imagina a Lluis Companys demanant el vot en contra a aquest Estatut? Es inimaginable, era impensable que una de les formacions polítiques que va facilitar la construcció de l’Estatut de Núria, que també va ser modificat a les Corts Generals, demanés el No a un Estatut que supera, de llarg, el de Núria i que avança amb pas ferm en l’autogovern.
Sobre el cessament dels Consellers d’ERC, només hi ha un comentari a fer. No es acceptable que desprès de la reunió a Puigcerdà, desprès de l’escàndol de les cartes demanant un impost revolucionari als treballadors i les treballadores de la Generalitat, desprès que es conegués públicament la relació de l’ex-conseller Vendrell “el breu” amb atemptats de Terra Lliure, després de les declaracions de l’ex-conseler Carretero “el hooligan” i desprès que demanessin el No a l’Estatut essent aquest la base del pacte del Tinell facin servir el victimisme. No es acceptable que Carod-Rovira parli de persecució política cap a ERC. Tots els escàndols polítics al govern han estat per ells, per tant, que assumeixin la seva responsabilitat. No han demostrat ni un xic de serietat en el procés del cessament, estic d’acord amb Carod, el President no els hauria d’haver cessat, si fossin mínimament coherents amb allò que diuen haurien marxat ells del govern.
Tot això davant el repte més important de tot el procés: la participació al referèndum. Ara, amb aquest referèndum es quan tindrem l’oportunitat de veure la correlació entre les polítiques desenvolupades per els nostres representants i allò que demanda la ciutadania. Es temps d’acció i de reflexió, els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya hem d’actuar, hem de dir la nostra. El referèndum ens ha de servir a tots per diverses qüestions: poder valorar l’actitud dels nostres polítics, donar la nostra opinió vinculant sobre la proposta d’estatut aprovada a les Corts Generals de l’Estat i veure, mitjançant el nivell de participació, la implicació de la ciutadania amb el procés de reforma.
La meva opinió sobre aquesta última qüestió es clara: hem de participar. Jo, personalment, aniré a votar i ho faré favorablement. No pretenc amb aquestes conclusions fer una defensa del si a l’Estatut, ans al contrari, que cadascú voti en funció de les seves idees i les seves creences. Crec que hem de fer un exercici de responsabilitat de “seny”, el mateix que demanem de la nostra classe política i això ho hem de fer mobilitzant-nos.
Catalunya es una terra de gent compromesa que ha donat al llarg de la història autèntics exemples de maduresa democràtica mobilitzant-se massivament quan ho ha considerat necessari. Ara es necessari. Cal que el proper 18 de juny, si finalment es aquesta la data, anem tots i totes a votar. Avui, participar del referèndum és quelcom més que un dret fonamental, es una obligació ètica dels catalans i les catalanes.
posted by Víctor Serrano @ 11:58 a. m.
2 comments
